Montse Badia

Sobre Falsestuff i altres híbrids

BONART N184 novembre, desembre 2018, gener 2019

version doc imprimir enviar title title=

Todas las versiones de este artículo: [Español] [Español]


Referències, deutes, homenatges, cites, còpies, plagis, remixes, cut-and-paste… La cultura sempre és fruit de barreges i reescriptures, contaminacions i actualitzacions. Les idees apareixen i tornen a aparèixer un i un altre cop en el temps. Canvien els contextos i les circumstàncies i, amb elles, les lectures i interpretacions.

De tot això va Falsestuff, l’obra teatral escrita, dirigida i interpretada (entre altres) pel tàndem Nao Albert/ Marcel Borràs i presentada al Festival Grec del passat estiu. A partir de la idea de falsedat i autenticitat en art/teatre es parla de la fina línia que separa la cita, de l’homenatge i el plagi i de la complexitat del concepte d’autoria: la idea de Roland Barthes de que un text no pertany al seu autor, sinó a la cultura i als lectors. En un joc de formats i un ritme de vertigen, Falsestuff no és una obra de teatre a l’ús. De fet, són vàries obres en una. És teatre centreeuropeu, és comèdia del arte, és Western, és cinema mut, és música, és performance, és col·loqui post-funció, és concert, és directe, és Tarantino, és Falstaff i també “falsestuff”. És, naturalment,
F for Fake, el documental sobre el frau y les falsificacions d’Orson Welles.

Explica Pedro Azara (per cert, comissari del Pavelló Català en la propera edició de la Biennal de Venècia) en el col·loqui post-funció (en realitat, un col·loqui teatralitzat a l’entreacte) que en el passat s’acostumava a fer còpies de les troballes arqueològiques més importants i eren aquestes còpies les que s’exhibien. A Falsestuff, el protagonista, André Féikiévich és tan metòdic en la seva falsificació d’obres d’art que necessita capturar la seva essència per tal de poder-les falsificar. No és estrany que es plantegi nous reptes i es passi a la falsificació d’obres de teatre. És possible falsificar una obra de teatre? Els actors, la companyia, fins i tot el seu comportament en privat? Té sentit aquesta minuciosa reconstrucció? I d’aquí a la següent pregunta hi ha un pas: té sentit el gran esforç que implica de vegades la creació? Si seguim aquesta línia de pensament passem per la “inutilitat” de l’art, els esforços improductius i el “preferiria no fer-ho” de Bartleby i de tots “els artistes del no”...

Trucs, fraus, mentides. “A qui li importen els fets?” es pregunta Orson Welles a F for Fake. “L’art és una mentida que ens permet veure la veritat”, deia Picasso, diu Welles, diu Féikiévich, diuen Albet/Borràs.

És temps de repensar formats. O tenir-los tots presents i barrejar-los. És el
cut-and-paste de Burroughs i també el de Bowie. Híbrids i transdisciplinarietat com a decisió conceptual. Ser lliures per poder transitar idees, formats i referents. Ser lliures per no tenir por al pes del passat i també per a no prendre’s massa seriosament.



Creative Commons License Seguir la vida del sitio RSS 2.0 SPIP Espacio privado | esqueleto