Montse Badia

Memoria viva

BONART N 189 - Febrero- Marzo - Abril 2020

version doc imprimir enviar title title=

Decía el artista Christian Boltanski que en realidad morimos dos veces, la primera en el momento de la defunción y después, cuando alguien ya no nos reconoce en las fotografías. ¡Qué importante es cuidar la memoria, la personal y la histórica, la memoria reciente y la memoria viva, reconciliarse con ella, aceptarla y aprender. A diferencia de hechos más alejados en el tiempo, que podemos recuperar tras un intenso trabajo de investigaación archivística y hemeroteca, recuperar la memoria artística y cultural más recientes tiene la ventaja que hay muchos testimonios que todavía son accesibles, con los cuales se puede hablar, que recuerdan, matizan y analizan desde la distancia temporal y personal. Un trabajo imprescindible y muy gratificante que no está claro a qué museo o institución corresponderían. ¿Sería el MACBA quien tendría el deber de incentivar la tarea de investigar el pasado más inmediato de la ciudad en la que se encuentra? Seguramente no es responsabilidad de un solo museo, pero sí que debería ser un tema bien presente.

El museo que ya lo está haciendo es el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), mediante exposiciones/investigación de momentos específicos de la contracultura (como la exposición dedicada a El Víbora) y dando acceso a sus archivos y colecciones a artistas para poder hacer relecturas (La caja entrópica de Francesc Torres o Neumotórax. Una perforación en l’archivo-pulmón del Museu Nacional de Jordi Ferreiro). La Virreina. Centre de la Imatge también hace tiempo que desarrolla esta labor. El caso más reciente es la exposición Sala Aixalà (1959-1975), una tienda de Barcelona que llevó a cabo una intensa actividad de presentación de propuestas experimentales de fotografía, cine, música y cómic. En la exposición, comisariada por Laura Terré, es clave la reconstrucción minuciosa de momentos concretos de la programación de la Sala Aixalà y, naturalmente, que parte de sus artífices puedan explicar su historia.

Recuerpar la memoria, desde una implicación más personal es la que lleva a cabo Aimar Pérez Galí en relación al impacto del SIDA en la escena de la danza en los años 80 en los países de la periferia (de la historia y del poder). Cada vez que Aimar Pérez Galí viaja para hacer una actuación de danza, impartir un taller o dar una conferencia, intenta entrar en contacto con alguien de la escena de la danza de aquel momento que pueda conocer de primera mano el objeto de su estudio, que después transforma en cartas que escribe a aquellos bailarines y coreógrafos desaparecidos. Todas estas cartas configuran el libro Lo Tocante y The Touching Community, un espectáculo de danza con cinco bailarines de diferentes edades y condiciones. Sonidos, palabras y movimientos se convierten en verdaderas palabras de amor para todos aquellos que ya no están pero que nunca más podrán quedar en el olvido.

— -

Deia l’artista Christian Boltanski que en realitat morim dues vegades, la primera en el moment de la defunció i després, quan algú ja no ens reconeix a les fotografies. Què important és cuidar la memòria, la personal i la històrica, la memòria recent i la memòria viva, reconciliar-se amb ella, acceptar-la i aprendre’n. A diferència de fets més allunyats en el temps, que podem recuperar amb un intens treball de recerca arxivística i d’hemeroteca, recuperar la memòria artística i cultural més recent té l’avantatge que hi ha molts testimonis que encara són accessibles, amb els quals es pot parlar, que recorden, matisen i analitzen des de la distància temporal i personal. Un treball imprescindible i molt gratificant que no està clar a quin museu o institució pertocarien. Seria el Museu d’Art Contemporani de Barcelona qui tindria el deure d’incentivar la tasca de recerca del passat més immediat de la ciutat en la que es troba? Segurament no és responsabilitat d’un sol museu, però sí que hauria de ser un tema present.

El museu que ja ho està fent és el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), mitjançant exposicions/recerca de moments específics de la contracultura (com l’exposició dedicada a El Víbora) i posant a l’abast d’artistes els seus arxius o la seva col·lecció per tal de poder-ne fer relectures (La capsa entròpica de Francesc Torres o Neumotórax. Una perforació en l’arxiu-pulmó del Museu Nacional de Jordi Ferreiro). La Virreina. Centre de la Imatge també fa temps que du a terme a aquesta tasca. El cas més recent, l’exposició Sala Aixalà (1959-1975), una botiga de Barcelona que va dur a terme una intensa activitat de presentació de propostes experimentals de fotografia, cinema, música i còmic. En l’exposició, comissariada per Laura Terré, és clau la reconstrucció minuciosa de moments concrets de la programació de la Sala Aixalà i, naturalment, que part dels seus artífex puguin explicar-ne la seva història.

Recuperar la memòria, des d’una implicació més personal és la que duu a terme Aimar Pérez Galí en relació a l’impacte de la SIDA a l’escena de la dansa en els anys 80, als països de la perifèria (de la història i del poder). Cada cop que Aimar Pérez Galí viatja per fer una actuació de dansa, impartir un taller o donar una conferència, intenta entrar en contacte amb algú de l’escena de la dansa d’aquell moment per conèixer de primera mà l’objecte del seu estudi que després transforma en cartes que ell escriu a aquells ballarins i coreògrafs desapareguts. Aquest gruix de cartes configuren el llibre Lo Tocante i The Touching Community, un espectacle de dansa amb cinc ballarins de diferents edats i condicions. Sons, paraules i moviments es converteixen en veritables paraules d’amor per tots aquells que ja no hi són però que ja mai més podran quedar en l’oblit.

Aimar Pérez Galí. The Thouching Community. Mercat de les Flors (Barcelona), 2016. foto: Siddharth Gautam Singh



Creative Commons License Seguir la vida del sitio RSS 2.0 SPIP Espacio privado | esqueleto